Can Ricart, una de les peces de major interès del patrimoni
industrial barceloní i català, situada junt al
parc Central i portal del gran eix patrimonial de Pere IV (Oliva
Artés, Ca l’Alier, La Escocesa i Ca l’Illa,
entre d’altres), ofereix, per mèrits propis i per
la seva posició i grandària, una oportunitat única
de crear un nou estil de fer ciutat, com a peça clau
d’una àrea de nova centralitat culturalment arrelada,
econòmicament dinàmica i socialment creativa,
d’interès indubtable per a locals i visitants.
A Can Ricart, el manteniment d’un conjunt patrimonial
únic és condició prèvia per aconseguir
una amalgama d’activitats productives noves i ja existents,
de serveis públics i privats i de centres i activitats
culturals capaç de generar una polaritat urbana altament
interessant, al bell mig de l’extens districte de noves
activitats industrials arrova, en la qual s’ha actuat
fins ara sense contemplar-ne suficientment l’articulació
amb la ciutat i amb la ciutadania.
El projecte d’intervenció actualment aprovat no
permet ni mantenir el patrimoni ni apostar per un ús
que tregui partit productiu, cultural i social de la seva excepcional
ubicació. A mesura que avancen els estudis sobre la fàbrica,
que han de permetre avaluar en concret cadascun dels seus components,
es fa cada cop més evident que UN
ALTRE PROJECTE ES POSSIBLE, A UN COST PÚBLIC RAONABLE
I SENSE LESIONAR ELS INTERESSOS DE DIVERSA ÍNDOLE QUE
CONFLUEIXEN EN AQUEST GRAN CONJUNT FABRIL, PEÇA CLAU
DEL FUTUR DEL POBLENOU, QUE S’ESTÉN SOBRE QUATRE
ILLES DEL PLA CERDÀ.
L’argumentació que segueix pretén tan sols
incitar a la reflexió sobre la pèrdua que pot
comportar si es va endavant amb els plans previstos i fonamentar
la necessitat de suspendre temporalment qualsevol desmantellament
o enderroc –el perill és imminent– per tal
que es pugui estudiar una alternativa més satisfactòria
que l’actual.
 |
| Can Ricart des de l’est . |
1. Can Ricart, un patrimoni excepcional
Can Ricart és un dels tres grans conjunts industrials
del segle XIX que queden a Barcelona, junt amb Can Batlló
del carrer Urgell i Can Batlló de Sants.
Com es desprèn de la recerca efectuada per l’equip
d’arquitectes, historiadors i geògrafs dirigit
per Mercè Tatjer (Universitat de Barcelona), el disseny
del conjunt neoclàssic de Can Ricart, que és el
que correspon a la fàbrica edificada a mitjan segle XIX
(al qual després s’afegiren després altres
construccions), presenta una gran racionalitat compositiva en
la disposició de naus i espais lliures i té una
gran qualitat com a ambient urbà, que l’escàs
manteniment actual d’alguns elements, reparable sense
grans inversions, no pot impedir d’apreciar.
En el seu disseny hi intervingueren arquitectes de renom, com
Josep Oriol i Bernadet (el diseny de la façana és
de 1853) i Josep Fontserè i Mestres, autor del parc de
la Ciutadella, de l’Umbracle i del Mercat del Born i,
també, del palau familiar dels Ricart, marquesos de Santa
Isabel, al passeig de Sant Joan. El plànol dibuixat per
Fontserè l’any 1866 inclou la major part de la
fàbrica, per bé que no la nau actualment ocupada
per Hangar, que completa el recinte. Durant el segle XX s’han
afegit al conjunt d’altres edificacions, d’interès
menor, de les quals es podria prescindir si del que es tracta
és d’aconseguir l’edificabilitat necessària
per no lesionar els interessos de la propietat, sense comprometre,
però, el manteniment d’un conjunt formalment i
històricament legible. Les naus de les quals ja s’ha
desmantellat la coberta a finals de març de 2005 corresponen,
sortosament, a aquesta última part del recinte.
La fàbrica apareixia ja clarament definida amb tots els
seus elements essencials en el plànol de Sant Martí
de Provençals de 1871 i en el conegut gravat de Catelucho
de 1888. Com assenyalen els estudis d’Àngels Solà
(Universitat de Barcelona), Can Ricart del Poblenou era llavors
part d’una complexa divisió tècnica i territorial
del treball dins del mapa industrial de Catalunya, articulant-se
la factoria del Poblenou amb Can Ricart del Raval barceloní
i el Can Ricart que hi havia a Manresa. Les oficines eren al
centre de Barcelona.
 |
| Una de les places del conjunt. |
El Can Ricart del Poblenou ha estat en repetides ocasions punta
de llança de la innovació tecnològica;
per exemple, amb la introducció de les pierrotines. Els
Ricart, segons han documentat Àngels Solà i Francesc
Cabana, formaren part de la gran història econòmica
del país en el vuit-cents, com a industrials i per la
seva participació al Banc de Barcelona; i les treballadores
i treballadors de les seves fàbriques no foren aliens
als grans episodis del moviment obrer català.
A la dècada de 1920, l’empresa Hilaturas Ricart
va passar a ser del grup empresarial tèxtil de la família
Bertrand i Serra. Poc després, en el gran recinte del
Poblenou s’hi van ubicar també d’altres activitats
innovadores, com la Cía Hispano Filipina l’any
1922, dedicada a la producció d’oli de coco i sabons,
que formava part d’un sector clau al Poblenou segons els
estudis de Jordi Catalan (Universitat de Barcelona). Posteriorment
s’hi va ubicar l’empresa Ibérica de Industrias
Químicas i passada la guerra Civil hi hagué en
una part del recinte la Fundición Dalia. Més endavant
s’hi instal·là l’empresa Arnella,
del sector de paper i les arts gràfiques. I en temps
més recents, s’hi anat aplegant d’altres
tallers, petites indústries, artistes, etc.: la plaça
de l’entrada i la cantina de la fàbrica són
tostemps un lloc de mescla i de trobada.
Can Ricart té doncs una llarga trajectòria com
a complex d’activitats diverses, és tot un compendi
d’història industrial, amb successives generacions
d’activitat que han deixat el seu pòsit en el conjunt
com mostren així mateix els estudis de Francesc Caballé,
elaborats en obrir-se la Diagonal. Per tots aquests motius,
Can Ricart no ha de ser tan sols considerat com una peça
cabdal del patrimoni industrial del Poblenou i de Barcelona,
sinó com una peça molt destacada del patrimoni
industrial de Catalunya.
Can Ricart és a més, com s’acaba de dir,
un conjunt en actiu encara avui, amb un caleïdoscopi d’empreses
en situacions molt variades i amb potencial molt divers (vegi’s
l’annex), que en no pocs casos són lluny de la
imatge d’activitats obsoletes i que tenen interès
dins d’un districte d’economia industrial renovada
dens, ric i no banalitzat. Can Ricart és, com es mostrarà
al llarg del document, un lloc únic per combinar innovació
i difusió tecnològica, així com per articular
el món de l’activitat productiva i el de les arts
–hi ha diversos tallers d’artistes, a més
d’Hangar– i la cultura, en una ubicació única
junt al parc Central i l’eix Pere IV.
 |
|
Dibuix de la façana
de Can Ricart per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet,
1853(fragment). |
2. Els greus inconvenients del projecte
actualment aprovat
Actualment hi ha un projecte d’intervenció, signat
per l’estudi d’arquitectes Alonso i Balaguer per
encàrrec de la propietat, que parteix dels criteris del
planejament previ que fou elaborat fa uns cinc anys per Manuel
de Solà-Morales. Es trac ta d’un projecte perfilat,
en l’essencial, quan encara no es feia tanta qüestió
del patrimoni industrial i quan encara no era tan visible la
intervenció al Poblenou, de manera que es va elaborar
sense cap estudi històric ni arquitectònic previ
del conjunt i sense tenir suficientment en compte la posició
altament estratègica que prenia Can Ricart. Aquest ara
ja vell esquema manté la xemeneia (únic element
catalogat), la torre i la seva nau annexa, i la nau d’Hangar;
també conserva a grans trets el traçat del carrer
interior, però sols el traçat: noves edificacions
substitueixen les actuals.
D’acord amb aquest projecte, ara com ara vigent, Can Ricart
queda reduït a uns poquíssims elements, ofegats
entre noves edificacions. Desapareixen totalment la placeta
i els edificis de l’entrada actual, que formen part del
conjunt original i que creen un entorn de notable qualitat ambiental.
Es perd per complet la legibilitat de conjunt de l’estructura
fabril típica del segle XIX i s’enderroquen naus
d’interès arquitectònic indubtable, la majoria
perfectament recuperables. Així mateix, el conjunt queda
dividit pel mig amb l’obertura d’un carrer, el de
Bolívia, sense que això respongui a le necessitats
de mobilitat de la ciutat, perquè no forma part del viari
bàsic ni té continuïtat pel mateix Poblenou.
I amb el patrimoni arquitectònic i urbanístic
desapareix també la possiblitat d’un ambient fecund
de mescla d’activitats noves i d’activitats ja assentades,
en un entorn creatiu i estimulant com els que fa poc descrivia
Manuel Castells per comentar-ne la productivitat de cara a la
innovació. Canviar i innovar és indispensable,
però no hi ha innovació fecunda sense difusió
i sense teixit social capaç d’articular-se al seu
entorn.
Can Ricart va, doncs, camí de ser una peça perduda...
en quedaran sols algunes traces sense context... Els efectes
no es limitaran a Can Ricart, sinó que s’estendran
per tot l’espai urbà al seu entorn, a més
de desvertebrar-se en un punt clau el conjunt del patrimoni
industrial del Poblenou. No es tracta d’apostar per fossilitzar
cap part de la ciutat, la seva renovació és molt
necessària i oportuna, però és important
de discriminar què cal enderrocar i què convé
mantenir per assegurar, precisament, l’èxit de
les transformacions. L’enderroc de Can Ricart contribuirà
eficaçment a la banalització de la
part central del Poblenou, just on menys densitat urbana té
i on s’ha de crear el parc Central. Segur que això
és el més convenient per al propi projecte de
districte innovador 22 arrova?
 |
| Gravat de la fàbrica de Can Ricart
de Catelucho, 1888. |
3. Can Ricart i la política industrial del districte
d’activitats 22@bcn
Un primer balanç de l’actual estat de desenvolupament
del districte 22 arrova portaria a concloure que, amb poc més
del 50% del sòl ordenat, el grau de dinamisme de la zona
és modest. És d’esperar que el balanç
millori a més llarg termini si s’introdueixen algunes
correccions estratègiques
.
Ara com ara, l’aparició de noves activitats es
produeix a un ritme lent, i el major increment en la creació
neta d’ocupació a la zona Poblenou-Fòrum
s’ha donat fins el moment en els sectors comercial i hoteler
i no en activitats pròpiament terciarioindustrials arrova.
La iniciativa pública genera expectatives en operacions
de participació mixta com el campus audiovisual de Ca
l’Aranyó i el futur campus interuniversitari del
Besòs. En canvi, les estratègies d’atracció
d’activitats que haurien d’actuar de “motors
del creixement econòmic” han aconseguit fins ara
resultats menors dels esperats: la inversió
privada s’hi ha mogut més orientada per l’horitzó
immobiliari que no pel productiu.
Vista la situació, no es tracta pas de canviar els objectius
del projecte per lliurar directament el sòl a la promoció
immobiliària, sinó de revisar l’estratègia
22@ per tal de reforçar-ne la consistència i l’èxit
com a projecte d’innovació i difusió tecnològica
en un medi urbà culturalment ric i socialment cohesionat.
L’estudi de les setanta-cinc empreses a què es
refereix l’informe de gestió de la Societat 22@
de setembre de 20041 sembla mostrar els límits de la
política arrova en la seva definició actual. Entre
les implantacions aconseguides n’hi ha que, certament,
responen als objectius inicials, però no hi falten hotels,
seus d’agències de viatges i d’assegurances,
companyies de crèdit, etc. i en no pocs casos es tracta
d’empreses que ja existien a la ciutat o al mateix Poblenou
i que, pura i simplement, han canviat d’ubicació.
S’avança així cap a un nou districte terciarioindustrial
innovador o, més aviat, cap a una simple extensió
de l’espai terciari clàssic de qualsevol gran centre
urbà?
 |
| |
El fet que els estudis i balanços de l’actuació
al 22@ contemplin sols les empreses que arriben i no les dades
empíriques de les que es desplacen o tanquen no permet
quantificar un procés que preocupa sobretot pel ritme
actual d’una renovació en la qual la mediació
immobiliària fa més ràpid l’impuls
destructor d’activitats existents que el creador de noves
activitats. El problema genera disfuncions importants en el
mercat de treball local, el teixit social en general i tendeix
a contradir els plantejaments d’una política industrial
urbana sostenible.
A partir d’una anàlisi de l’economia urbana
que atorga una posició d’excessiu privilegi a la
renda del sòl actualment es considera, de manera un poc
sumària, que les empreses existents han d’assumir
un ràpid trasllat cap a l’exterior de la metròpoli,
lluny dels teixits urbans consolidats, o bé desaparèixer.
La situació s’agreuja en el cas d’empreses
ubicades a les velles fàbriques reconvertides, en alguns
casos des de fa més de tres quarts de segle, en parcs
industrials de petites i mitjanes empreses . Amb la normativa
actual, l’important increment d’edificabilitat atorgat
a aquests espais fabrils no sols sentencia un patrimoni cultural
de primera magnitud, sinó que porta a perdre per sempre
aquests espais especialment flexibles per incentivar-hi l’osmosi
entre diferents activitats i la difusió tecnològica.
És principalment la inversió immobiliària
la que ha d’empènyer el procés de transformació
del districte d’activitats 22@? Pot un projecte d’aquesta
magnitud ser viable sols amb els recursos i la inciativa municipal,
sense una implicació ferma i una inversió generosa
de la Generalitat que atemperi la necessitat de recórrer
a l’estímul immobiliari? Cal preguntar-se si l’alicient
immobiliari de propietaris i promotors, que actualment és
la causa fonamental de la marxa forçosa de la ciutat
d’activitats productives, no hauria de tenir el contrapès
d’una estratègia de política pròpiament
industrial que acceleri l’atracció de noves activitats
motores –una qüestió certament crucial–
però sense oblidar els incentius per a la renovació
i modernització de moltes petites i mitjanes empreses
que, com suara dèiem, resulta agosarat considerar, genèricament,
com a obsoletes a la ciutat: fins i tot alguns petits tallers
poden tenir un paper auxiliar valuós per a d’altres
activitats.
Mentre per un costat es parla de reduir el volum de desplaçaments
en una metròpoli més sostenible, per l’altre
es pren com a principal termòmetre de la viabilitat empresarial
la capacitat d’assumir costos de lloguer molt elevats.
El debat que darrerament s’ha estès sobre la necessitat
d’habitatge assequible dins de la ciutat no ha arribat
encara al teixit productiu, la mesura de la rendibilitat del
conjunt encara exclou els costos indirectes de tot tipus que
comporta la pauta adoptada.
|
Can Ricart pot esdevenir ara un altre cas paradigmàtic
de desnonament d’un teixit industrial actiu, quan, precisament,
reuneix unes condicions òptimes per amalgamar conservació
del conjunt patrimonial i innovació urbanística,
modernització del teixit d’empreses existents i
incorporació de nova activitat, en un marc físic
ideal per a facilitar l’osmosi teconòlogica i la
col·laboració interempresarial. Així mateix
està passant a l’Eix Llacuna, en els recintes de
LYFISA, el Cànem i als tallers Pujol; de no ser pels
recursos judicials d’empreses com Editorial Índice,
que van fer reconsiderar les afectacions, una situació
similar s’hauria pogut produir en empreses del PMU de
Llull Pujades Llevant. I el mateix podria pasar, en un futur
molt proper, en altres elements del patrimoni industrial amb
un gran potencial per mesclar activitats, com La Escocesa o
Ca l’Illa.
Tot comptat i debatut, l’empobriment del marc urbà,
la pèrdua de les sinègies que s’aconseguirien
en un complex d’activitats més dens i variat, la
desconnexió del teixit social, són trets que poden
acabar per girar-se en contra del districte d’activitats
que es vol impulsar. En aquest sentit, la necessitat de prestar
més atenció al patrimoni cultural no es pot deslligar
tampoc de les consideracions econòmiques. A l’argument
del valor del patrimoni industrial com a document, com a memòria
i com a conjunt d’espais d’interès arquitectònic
i urbanístic, que per ell sol ja hauria de ser suficient,
s’afegeix la pèrdua d’atractiu per a propis
i forans d’una ciutat banalitzada.
Els més de tres milions de metres quadrats de sostre
productiu que es posen a disposició en el districte 22
arrova del Poblenou, no són garantia suficient per a
consolidar a llarg termini activitats capaces d’arrossegar
el conjunt de la ciutat i dels ciutadans si no es creen nous
pols civicoculturals que, junt amb els motors científics
i tecnològics, impulsin la implantació i la renovació
empresarial en un entorn adequat per a la difusió social
del coneixement, la qualitat del treball i del medi urbà
i la interacció amb la vida ciutadana en general.
Can Ricart, per les seves característiques com a conjunt
patrimonial únic, per la seva relació amb el teixit
d’activitats del Poblenou i per la seva posició
urbana en l’àmbit Can Ricart-Parc Central-eix PereIV,
esdevé un test decisiu per reformular amb èxit
el camí emprès, cap a un model capaç d’amalgamar
l’atracció d’activitats de la biotecnologia
o del món digital i la modernització i potenciacióde
les activitats existents, el patrimoni i la renovació
urbana, l’economia, les arts i la cultura, els objectius
globals i els objectius locals, en favor d’una polaritat
productiva, cultural i ciutadana d’un nou estil.
4. Can Ricart-Parc Central: per una àrea
de centralitat innovadora
El canvi de criteri proposat parteix tant dels valors patrimonials
i d’activitat ja comentats de Can Ricart com de l’anàlisi
del tàndem Can Ricart-Parc Central, que resulta d’alt
valor estratègic per a l’estructuració del
teixit urbà i cívic del Poblenou, com a contrapès
de l’eix Rambla del Poblenou / Marià Aguiló,
ara com ara l’únic gran centre viu del barri.
No es tracta de continuar fent, com en bona mesura ha passat
fins ara, la «superfície arrova” (una nova
versió postmoderna i terciaritzada dels antics polígons
industrials isòtrops?), sinó de fer “ciutat
arrova”, amb nuclis articuladors: la mera addició
de metres quadrats de sostre productiu no ho assegura si no
es fomenten nous punts densos dins la malla urbana, amb dinàmiques
atractives i amb feed back social.
Can Ricart - Parc Central pot tenir un paper clau en la definició
i articulació de tot el conjunt patrimonial, productiu
i de vida social i cultural del Poblenou central, amb elements
culturals atractius per al conjunt de la ciutat i del país
i per a visitants provinents de lluny, com el propostat Museu
Metropolità del Treball a Oliva Artés, la Casa
de les TIC, la Casa de les Llengües, etc. Can Ricart-Parc
Central ha de ser, a més, el portal de l’eix patrimonial
de Pere IV cap al nord: Oliva Artés, Ca l’Alier,
Escocesa, placeta del Sagrat Cor, Ca l’Illa, etc.
Can Ricart - Parc Central és a una distància suficient
de la Rambla del Poblenou per tenir dinàmica pròpia,
enriquint un teixit urbà ara sense estructura. Pot contribuir
eficaçment a resoldre la dispersió i la pèrdua
de densitat que actualment enfronta la Diagonal en el seu encreuament
amb Pere IV, just al centre geomètric del Poblenou, i
pot reforçar la consistència i l’ús
ciutadà de l’eix Pere IV cap al Besòs.
L’àrea de nova centralitat Can Ricart-Parc Central
seria, a més, equidistant de Glòries i de Diagonal
Mar-Fòrum, que, per cert, són «àrees
de nova centralitat» del que ja s’hauria d’anomenar
«vell estil», d’una natura molt diferent de
l’aquí exposada, tant pels tipus d’activitats
que s’hi desenvolupen com per la debilitat de la seva
connexió amb el teixit urbà i social del seu entorn.
Perquè l’àrea de nova centralitat proposada
ha de ser també nova en la seva definició, en
incorporar, entremesclades, activitats de diferents rangs d’atracció
(veïnal, municipal, metropolità) i de diferents
tipus (productives, comerç i serveis, culturals). Podríem
dir que estem parlant d’un nou centre del Poblenou del
segle XXI, d’un nou estil a cavall entre els centres pastats
al llarg de molts anys, cosa impossible de crear, i els centres
privats, de gestió holista, que difícilment aconsegueixen
mai una vida pròpia, malgrat el pas dels anys, com els
esmentats de Glòries o Diagonal Mar.
Tot i la dificultat d’establir comparacions entre ciutats,
perquè les condicions per a l’actuació no
són les mateixes, es tracta de pensar en exemples com
el de Berlín, on en conjunts de patrimoni industrial
de primer ordre les activitats sovint mal anomenades «tradicionals»
continuen i innoven al costat dels nous motors de l’activitat
terciarioindustrial i on dins dels grans conjunts fabrils aquestes
activitats conviuen amb biblioteques, gimnasos i restaurants,
amb habitatges a tocar. Quan l’enriquiment del teixit
econòmic, del teixit social i del teixit cultural van
alhora es pot posar sobre bases més sòlides la
difusió social de la innovació, sense la qual
els processos de canvi tenen el risc de ser menys exitosos del
que s’ha previst. Quan, a més, entremig d’aquests
espais de la vida diària s’hi insereixen adequadament
algunes grans institucions culturals, l’impacte és
notable sobre autòctons i visitants.
Es tracta de reflexionar sobre un model de ciutat més
comprensiu, on la cultura, el gran actiu del segle XXI, tingui
un paper molt més central, i en el qual no pesi tantíssim
la mediació immobiliària privada en el procés
de transformació. Pel seu caràcter de conjunt
patrimonial de molt alt valor i per la seva dimensió,
Can Ricart és, en suma, el lloc òptim per ser
el centre neuràlgic d’un entorn en el qual «activitats
existents que resultin viables», «noves activitats
terciarioindustrials» i «activitats culturals»
s’entretexeixin i interactuïn amb l’espai habitat.
Més encara amb la instal·lació a les naus
d’Oliva Artès, dins ja del parc Central, del Museu
Metropolità del Treball, articulador no sols del conjunt
patrimonial del Poblenou, sinó de l’estudi, documentació
i mostració de la trajectòria de les majories
urbanes.
Can Ricart-Parc Central pot ser així punta de llança
d’un districte terciarioindustrial en un àmbit
habitat i viu, sobretot si s’opera amb encert a Pere IV,
d’un pol urbà que no sols recentri el Poblenou,
sinó que ajudi a perfilar més, en bé de
la ciutat i dels ciutadans, el districte d’activitats
22@bcn.
 |
|
Pla de
Millora de la Unitat d'Actuació 1 del Pla Especial
de Reforma Interior del sector del Parc Central. Alonso
& Balaguer y Arquitectos Asociados. Memòria
de setembre de 2002. Pla aprovat, el qual s’han
fet algunes modificacions de detall al 2005
|
Prefiguració de la proposta alternativa
dels veïns.
|
5. La proposta alternativa
La proposta alternativa al projecte vigent per a l’antiga
fàbrica de Can Ricart, que en destrueix la major part
de patrimoni industrial i elimina una trentena de petites empreses
i tallers i uns 240 llocs de treball, es basa en 7 principis
complementaris.
1. Conservar la major part del conjunt fabril constituït
per un sistema de naus, carrers i places, atès el seu
valor com a sistema industrial al Poblenou i essent obra de
dos destacats arquitectes catalans del segle XIX: Josep Oriol
i Bernadet i Josep Fontseré. Aquesta trama fabril es
va iniciar el 1853, abans del projecte de l’Eixample Cerdà;
per tant, conviuen dues traces diferents. Això cal conservarho,
perquè la pervivència de sistemes diferents a
la mateixa ciutat engrandeix la seva realitat com a palimpsest.
2. Completar la trama Cerdà perimetral al carrer Marroc,
amb l’estructura residencial d’illa tancada. Per
a això es construirien habitatges, una part d’ells
de protecció, fent encara més palesa la convivència
de dues trames urbanes històriques diferents: la fabril
i la de l’Eixample.
3. Construir la major part dels metres quadrats nous a l’extrem
sud de la zona d’actuació, concentrant el sostre
edificable per tal de conservar el conjunt fabril, creant una
zona més densa i amb edificis en alçada, la morfologia
dels quals sigui compatible amb la morfologia fabril i la massa
dels quals no privi de les vistes des de el carrer Bilbao envers
els edificis històrics, la torre i la xemeneia de l’interior.
4. Renunciar a obrir el carrer Bolívia per tal de no
afavorir el tràfic rodat, conservar el conjunt fabril
i afavorir els recorreguts de vianants en l’interior de
l’àrea d’actuació. L’obertura
del carrer està totalment en contra del manteniment de
la unitat del sistema fabril.
5. Relacionar la façana amb el Parc Central del Poblenou
amb l’expressivitat i monumentalitat que requereix, tant
pel significat del nou parc com per ser aquesta l’àrea
de la nova Diagonal, també definida per edificis en alçada.
A més a més, convé que el perímetre
davant del sistema antic sigui baix per permetre la visió
dels elements històrics. Per tal de potenciar una intervenció
en la qual el parc Central penetri en el conjunt de Can Ricart,
la forma del nou conjunt ( laboratoris, oficines i altres usos)
serà el més oberta i porosa possible.
6. Créixer. Els sistema industrial de Can Ricart es basa
en formes que creixen, amb la capacitat de afegir, inscriure
o superposar i amb la possibilitat d’adaptar-hi nous usos
i noves formes. Per això la proposta neix d’aquesta
idea de sistema que creix i vol aconseguir que tot el conjunt
final tingui una forma de cluster que continuï la morfologia
del conjunt fabril inicial i expressi aquesta confluència
de tres capes del palimpsest urbà: l’antiga estructura
industrial de cluster; la estructura de ciutat racional i repetitiva
de l’Eixample Cerdà amb mansanes tancades; i 22@
amb la nova estructura de la Diagonal i del Parc Central.
7. Potenciar la pluralitat d’usos i usuaris és
una de les apostes de l’urbanisme sostenible del segle
XXI i aquesta alterproposta potencia la multifuncionalitat que
es dóna ara mateix, mantenint els espais productius actuals,
afegint les activitats @, en diverses modalitats, amb la possibilitat
d’usos culturals i habitatges socials.
|
|
Pla de Millora de la Unitat
d'Actuació 1 del Pla Especial de Reforma Interior
del sector del Parc Central. Alonso & Balaguer y Arquitectos
Asociados. Memòria de setembre de 2002. Pla aprovat,
el qual s’han fet algunes modificacions de detall
al 2005 |
 |
| Prefiguració de
la proposta alternativa dels veïns. |
