Documento sin título

INFORME SOBRE LES OBRES D’AMPLIACIÓ DEL MUSEU

PICASSO DE BARCELONA

0. Introducció

1. Antecedents del conjunt del carrer Montcada
1.1. Orígens i desenvolupament del carrer Montcada
1.2. Defensa del conjunt del carrer Montcada
1.3. Característiques generals dels palaus del carrer Montcada

2. Els edificis del Museu Picasso
2.1. Dades generals
2.2. Montcada 15: Palau Berenguer d’Aguilar
2.3. Montcada 17: Palau Baró de Castellet
2.4. Montcada 19: Palau Meca
2.5. Montcada 21 i 23: Casa Mauri i Palau Finestrells
2.5.1. Consideracions abans de la intervenció 1998-2000
2.5.2. Consideracions després de la intervenció 1998-2000

3. Resum de l’informe

4. Bibliografia

El present informe es redacta per encàrrec de l’Agrupació de Defensa del Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), amb la finalitat d’avaluar les darreres actuacions realitzades en el conjunt d’edificis que alberguen el Museu Picasso al carrer Montcada a Barcelona.

El Museu s’organitza als edificis nos. 15 al 23 del carrer Montcada, i aquest conjunt ha estat objecte de nombroses actuacions per poder albergar les instal•lacions i espais d’exposició. Les darreres intervencions s’han realitzat als números 21 i 23 per l’arquitecte Jordi Garcés; actualment s’està actuant al 19 i posteriorment els 15 i 17.

Aquest informe es fa necessari atesa la importància arquitectònica, històrica i cultural del conjunt que alberga la seu del Museu Picasso, tant per la ciutat de Barcelona, com per a tota la societat humana atesa la personalitat universal de Picasso. Els palaus afectats són un exemple i testimoni del desenvolupament històric-social de la ciutat de Barcelona, a més a més de la qualitat arquitectònica de les seves construccions, úniques a la història de l’arquitectura per la seva tipologia, i per haver-se conservat durant segles malgrat les modificacions efectuades al llarg del temps.

Els historiadors més reconeguts de Barcelona han demostrat sempre un especial interès pels edificis del carrer Montcada, i aquest ha estat objecte de innumerables estudis, registres i actuacions de defensa de tot el conjunt, ja que constitueix un nucli d’arquitectura civil bàsicament medieval d’interès i qualitat incomparables.

A més a més, tant el carrer Montcada en el seu conjunt com els edificis motiu d’aquest informe, estan catalogats en el “Catàleg del Patrimoni Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona”, el que hauria que atorgar una protecció legal que en la pràctica no ha existit.

Passarem ara a realitzar una anàlisis del desenvolupament històric del conjunt, a través de informació documental obtinguda en arxius fotogràfics, bibliografia i plànols de l’estat original dels immobles, per a poder avaluar les actuacions i redactar per tant, l’informe i valoració de les darreres actuacions en el conjunt del Museu Picasso.

Diu Adolf Florensa “Pocas cosas despiertan más eco en el corazón de los barceloneses, de nacimiento o de adopción, que la calle Montcada. Realmente lo merece como conjunto artístico e histórico de características poco frecuentes. Pero muchas veces hemos pensado que hay alguna razón más para este interés; quizá, sin darse cuenta, ven la famosa calle como un símbolo del “fatum”, de la evolución y destino de toda la riqueza monumental de la ciudad. En ninguna otra parte se encuentran tan acusadas las fases por las que, en general, ha pasado toda ella: nacimiento, desarrollo, apogeo espléndido, abandono y aplebeyamiento, con su cortejo de mutilaciones y ruina y, finalmente, reacción salvadora que acude para impedir la desaparición total, obrando a la vez el milagro de la revalorización de lo que ha quedado”. (1).

Amb aquest parràgraf es pot resumir tot el que fa referència al carrer Montcada, però potser no hagi arribat al miracle de la revalorització, i encara continuen, quasi quaranta anys després de que hagi estat escrita, les mutilacions i potser fins i tot la pèrdua d’un gran patrimoni.

El carrer Montcada neix a partir del segle XI, fora muralles (2), unint la sortida cap a França del carrer Bòria amb l’antiga Vilanova de la Mar o Barri marítim (2). La urbanització del carrer fou una operació planificada possiblement per Guillem Ramon de Montcada, que establir grans parcel•les regulades per encabir-hi palaus i del qual va prendre nom el mateix carrer.

Aquest indret es va convertir en una zona habitada per nobles i rics mercaders. La qualitat de les edificacions era tal que durant el segles XV i XVI el Consell de Cent els va utilitzar per hostatjar personatges importants. Fins a la primera meitat del segle XIX van ser ocupades per gent benestant constituint per això, el centre de la vida senyorial barcelonina des del segle XIV al XVIII.

L’estancament, quan no la decadència, de la Barcelona del XVII i principis del XVIII comportà, malgrat alguns substitucions, el posterior abandó dels palaus i a partir de finals del XVIII, la transformació d’aquests en cases de veïns a base de densificar-los pujant pisos i subdividint-los interiorment en diversos habitatges.

Atès els canvis de gust dominant durant els segles XVI a XVIII i també d’usos, es van perdre molts dels elements arquitectònics, encara se’n conserven suficients com per formar un conjunt prou representatiu. (3)

(1) Adolf Florensa, “La Calle de Montcada”, p.5.
(2) A. Florensa, p.7.
(3) A. Florensa, p.10.

El desvetllament de consciència vers la recuperació dels edificis històrics i monumentals iniciada a l’època modernista i incrementada encara més a la noucentista, arribà també als palaus del carrer Montcada.

Així, al 1930 es va crear l’entitat “Amigos de la Calle Montcada”, que feien campanyes a la premsa, conferències, etc. (4) Les reivindicacions dels “Amigos” passada la guerra portaren que finalment l’Ajuntament de Barcelona decretés, primer, una sèrie de restriccions en els permisos d’obres dels edificis del carrer, el 8 de març de 1947 i després, el desembre de 1947, fos declarat “Conjunto Monumental Histórico-Artístico” per l’Estat el carrer Montcada. Amb això, tot el carrer quedava protegit doblement, tant per les lleis sobre conservació del Patrimoni Històrico-Artístic, com per la “Ley del 22 de diciembre de 1955” i la “Ley del 12 de mayo de 1956”, anomenada “Ley del Suelo”.

A partir de 1953, l’Ajuntament de Barcelona va començar directament les obres de restauració d’alguns edificis més importants per museus amb Antonio Simarro, al cap com alcalde.

En quant a la protecció dels edificis, segons el Catàleg de Monuments de la Ciutat de Barcelona, el carrer Montcada en el seu conjunt té protecció de Categoria A, capítol I, que ve a dir que és “Monumento Històrico-Artístico de interés Nacional”, segons decret del D.26-12-1947. Els edificis núm. 17 al núm. 23, en particular, tenen protecció de Categoria B, capítol II, el qual indica que són edificis d’interès artístic i històric.
(4) (A. Florensa, p.109)

Tant des del punt de vista històric com de la seva protecció, el important és parlar del carrer Montcada com un conjunt. És normal que hi hagi edificis més importants que altres, però el més significatiu és el conjunt que formen, amb la seva tipologia pròpia del moment en que sorgeixen i com evolucionen.

La tipologia es repeteix la mateixa en quasi tots els edificis, que és bàsicament d’estructura medieval. Els edificis del carrer Montcada van ser construïts seguint el tipus de palau residencial característic del gòtic civil català posat entremitgeres. Aquesta conformació cristal•litzà cap al segle XII i es pot definir en termes generals com una estructura de tres plantes amb crugies simples al voltant d’un pati, separat del carrer per una entrada, amb una escala descoberta que porta a la planta noble de la casa. Un segon pati, darrer del primer quan és prou llarg el solar, es situa en el primer pis.

La crugia entre el pati i el carrer, peça de recepció del palau, podia tenir una torre de planta quadrada en façana. (5)

Al incorporar-se la noblesa al nucli urbà, van construir les seves cases imitant les que tenien en el camp. A la planta baixa de les cases nobles hi havia les sitges, els cellers, les quadres de cavalleries i altres dependències.

La façana amb una o dues torres amb terrat a l’inici, té una porta dovellada flanquejada per finestres que corresponen bé a un altell o entresol pel despatx, on atendre als negocis, bé per ventilar i il•luminar els magatzems de la planta baixa.

Les obertures del primer pis o planta noble, són a base de finestres coronelles de dos o tres arcs amb festejadors, distribuïts al llarg de la façana, inclòs el cos de la torres, i les grans sales decorades amb artesonats pintats i amb tapissos o pintures murals, segons els recursos.

En general, només existeix una segona planta pels dormitoris amb finestres petites, i a sobre d’aquesta, al costat de la torre, unes golfes cobertes amb teules i bigues de fusta amb ràfec que sobresurt, recolzat en pilastres generalment vuitavades, quasi sempre sense decoració i amb unes lleugeres motllures que fan de capitell. De l’ampit d’aquesta galeria o porxo surten les gàrgoles de desguassos.

Normalment, a més de l’escala principal d’accés a la planta noble, situada al primer pati i que podia estar coberta o no, l’accés a les plantes superiors es feia per escales interiors, estretes, llevat que en existís una des de la planta baixa en el cos de la torre que comunica amb el terrat cobert, amb finestretes al pati o a la façana, segons sigui el cas.

És el 1960 que Jaume Sabartés, ex-secretari personal de Picasso, decideix fer donació de tota la seva col•lecció a Barcelona. L’estiu del mateix any, l’Ajuntament de Barcelona aprova la moció presentada per l’alcalde, proposant la creació d’un Museu Pablo Picasso, que s’instal•larà al Palau Berenguer d’Aguilar, al número 15 del carrer Montcada. Al març de 1963, s’inaugurà.

El Museu Picasso actual és el resultat de successives ampliacions realitzades des dels anys 60. Actualment ocupa les finques núm. 15 (Palau Berenguer d’Aguilar), núm. 17 (Palau Baró de Castellet), núm. 19 (Palau Meca), núm. 21 (Casa Mauri) i núm. 23 (Palau de Finestrelles). Són cinc palaus, tots al carrer Montcada amb la tipologia definida anteriorment i amb la característica de que son dels edificis més antics de Barcelona.

La major part d’aquests edificis han estat objecte de grans modificacions des del segle XV, però sempre havien mantingut, a través dels segles, la seva estructura i tipologia, tant interior com exterior, i de conjunt. Les seves primers restauracions dintre dels palaus 15 i 17 entre 1960 i 1980 van ser més o menys respectuoses amb l’estructura històrica, dels edificis i les noves intervencions eren el suficient eclètiques per no, diferenciar-se de manera contrastada de l’existent. En resum, les obres havien estat d’obertura d’accessos i finestres tapiades i de consolidació, amb algunes modificacions en les distribucions per guanyar espai de exposició.

A partir de la incorporació del Palau Meca per l’ampliació del Museu cap el 1983, és quan intervindran els arquitectes Enric Sòria i Jordi Garcés, preveient una vinculació interna directa entre els diversos palaus que canvien els criteris d’intervenció fins a les hores, acentuant la modernitat del llenguatge, menysteniment de l’obra històrica i amb intervencions més lliures per adaptar l’edifici als nous usos encara que les distorsions a que se’ls someti siguin irrespetuosses quan no, destructives.

El nou projecte de 1983 traçava un eix transversal als dos palaus del museu, paral•lel al carrer Montcada, que es perllongaria en els dos pròxims palaus quan s’incorporarien a partir de 1997 i que arribaria a tenir 80 m de llargada.

L’última ampliació tenia com objectiu el incrementar en 3.410 m2, els 7.144 m2 existents. Es a dir, aconseguir tenir una superfície de més de 10.000 metres quadrats per a exposicions temporals, exposicions permanents, sala d’actes, biblioteca, restauració conservació, cafeteries, patis, circulacions, sales de màquines i serveis, punts de venda, etc., és a dir, un tot amplíssim programa arquitectònic desmesurat.

A més de totes aquestes àrees que ja es veia que no podien ficar-se dintre de les estructures dels palaus (a menys que s’enderroquessin), el projecte contemplava guanyar un jardí posterior, com a “complement a l’aire lliure”.

A continuació, s’analitza cada edifici individualment, per tal de conèixer les seves característiques i reconèixer la seva estructura original, amb la fi de poder fer la comparació i anàlisis corresponen.

Aquesta és una de les cases més importants del conjunt del carrer Montcada (6). És d’arquitectura gòtica flamígera, amb pati interior, escala descoberta i galeria d’arcs apuntats, amb fines columnes i àmpits amb rosetes calades.

Aquest edifici ha passat per diverses modificacions. Sembla que va sorgir, ja amb valor monumental, durant els segles XIII i XIV. Durant el segle XV fou reedificada quasi completament pel noble Joan Berenguer d’Aguilar, casat amb Angela Benita de Junyent. Les armes de Aguilar i Junyent figuren en las finestres del carrer i algunes del pati (7). D’aquesta època pertany el pati central, emmarcat per una arqueria ojival.

En el segle XVI, va passar a ser propietat dels Comtes de Santa Coloma, que van realitzar noves reformes al XVIII. Aquesta és una de les cases que més destruccions ha patit. Contava originalment amb finestres i elements de gran qualitat escultòrica, que es van eliminar en el transcurs del temps.

La casa núm. 15 va ser adquirida per l’Ajuntament el 3 de novembre de 1953. L’equip que dirigí les obres de restauració estava dirigit per l’arquitecte municipal Adolf Florenssa i l’historiador Agustí Duran i Sanpere, dos grans professionals. Es va començar a restaurar la façana i el pati, que estava en estat de ruïna. S’enderrocaren les façanes laterals i posteriors per tal de guanyar espai lliure, atès que no tenien cap mena d’interès, amés de l’estat de ruïna que també presentaven.

Durant la restauració de 1961 es van obrir portes, finestres i galeries que estaven tapiades, i es van recuperar elements que estaven amagats. En aquesta restauració es va trobar una pintura mural sobre la conquesta de Mallorca, que ser traslladada al MNAC.

L’entrada conserva el seu cassetonat de fusta, i el pati està coronat per una galeria d’arcs rebaixats, que ha tingut poques variacions posteriors al 1500. El replà de l’escalinata té una elevada porta d’arc lobulat i profusament ornamentada, envoltada de finestres decorades i un relleu del segle XV amb la imatge de San Cristòfor.

Al costat occidental del primer pis es conserva íntegre una arqueria ojival del segle XV. Falses gàrgoles i mènsules amb representacions humanes completen la decoració d’aquest element arquitectònic.

Es tracta d’un palau reedificat al segle XVIII a partir d’un anterior del XV. Conserva un magnífic saló neoclàssic en el pis principal, amb elements arquitectònics de marbre i relleus policromats.

Un detall escultòric molt interessant d’aquest edifici, del segle XVI, representa a Déu amb el món a la mà esquerra, i envoltat de querubins. Aquest relleu estava en un lloc poc visible i es va traslladar a sota de la repisa del balcó central del segon pis.

Constitueix la primera ampliació del Museu Picasso, atès l’èxit creixent tant de visitants com dels fons del museu. Malgrat que Adolf Florença ja no hi era a l’Ajuntament, la direcció tècnica la exerciren els arquitectes municipals del servei, Ignasi Serra Goday i Josep M. Ros de Ramis, deixebles seus, seguint les pautes de restauració precedents, és a dir, una intervenció força historicista, a base de recuperar les traces originaries de l’edifici allí on era possible i acomodar a les noves necessitats els espais disponibles sense gaire ruptura de llenguatge arquitectònic respecte a l’existent.

És un ampli palau reconstruït als segles XVIII, que va ser adquirit per la Caixa de Pensions, i va ser destinat a residència de gent gran.

Al restaurar la nova propietat als anys cinquanta, es va modificar tota l’estructura de l’edifici. A més, es van restaurar pintures decoratives del sostre, així com la façana. (8)

La restauració d’aquest palau per ampliació del Museu Picasso al 1983, ja no la farien els tècnics municipals del Servei de Conservació de Monuments de l’Ajuntament de Barcelona, com fins a les hores havia estat i ho encarregarien a dos arquitectes exteriors a l’Ajuntament de prestigi.

Aquests replantejaren l’estructura general del conjunt del museu dividit entre diversos edificis, buscant en la connexió directa de cases entremitgeres un ordre nou a base de la creació d’un carrer interior entre els diversos palaus, paral•lel al carrer Montcada.

La formació moderna dels nous arquitectes i la escassa experiència de restauració que tenien, d’acord amb les característiques del que s’ha denominat restauració d’International Styl, els permeté emprendre el seu treball amb una llibertat amb la que fins aleshores no s’havia intervingut . Cosa que els porta a resoldre actuacions més dràstiques com foren el canvi de nivells de forjats, obertures d’escales polèmiques sense correspondència amb l’estructura, intervencions puntuals de disseny força agosarat i en general, sempre que es podia, intervencions sempre per contrast, el que provocava un desori accentuat, atès que la categoria de les parts oposades no es valoraven prou críticament, sense una formació històrica i sensibilitat prou desenvolupades, donant lloc a solucions no reixides quan no directament o destructives.

La façana de la Casa Mauri data del segle XVII. És coneguda com la Casa de la Gelosia, ja que té com detall principal una gelosia volumètrica de fusta introduïda en el segle XVIII, característic de les finestres barcelonines de l’època, i de les que és l’únic exemplar que es conserva a Barcelona. El pati va ser totalment desfigurat en anteriors transformacions.

El Palau de Finestrelles, també conegut com la Casa de la Torre Triforada. Aquesta casa té la característica de que , en conjunt, és la més antiga del Carrer Montcada i de la ciutat (9). La seva façana va ser reconstruïda en el segle XIV, malgrat que algunes parts podrien remuntar-se al XII, a base de carreuons en els panys de paret i carreus a les obertures.

Presenta una planta baixa molt modificada per diverses obertures practicades al XVIII. Una primera planta amb els tres grans balcons, també del XVIII, substituint segurament antigues finestres coronelles, i a la planta segona, la torre originaria del XIII, a l’extrem esquerra amb la finestra coronella centrada, molt important arquitectònicament perquè constitueix l’únic exemplar de transició que resta entre el romànic (del que conserva els arcs de mig punt molt peraltats) i el gòtic(de proporció més allargada). Finalment repartides a la resta de façana, hi han tres finestres també del XVIII.

El seu interior respon a la tipologia de la casa medieval barcelonina: travessant la volta d’entrada, apareix un pati a cel obert en el que, a través de una galeria d’arcs, es desenvolupa l’escala que dóna accés al pis principal. Aquesta escala, datada del segle XIV, fou trobada, en perfecte estat de conservació, amagada per un mur revocat. Aquesta era una de les poques escales originals dels patis del carrer Montcada que no van ser modificades, i que conservava tots els elements originals.

Tots cinc palaus, pegats un al costat de l’altre, amb tres crugies cadascun perpendiculars a la façana del carrer Montcada, conformen una estructura general de pinta reforçada a una escala més gran per la mateixa disposició de les parcel•les paral•leles.

El carrer Montcada era l’única via de connexió natural, lògica i suficient, de cada palau entre sí i entre tots ells.

Al inici d’ampliar el Museu Picasso, la connexió s’establí directament a través de la mitjanera. Però, a partir de la incorporació del Palau Meca, com ja ha estat repetit, s’introdueix com idea directiva bàsica nova del projecte a planta baixa: la creació d’un carrer interior paral•lel al de Montcada, per connectar directament tots els diversos palaus.

El que considerat el problema aïlladament podria ésser una idea encertada per la restauració del Museu, plantejat de conjunt, era una concepció massa distorsionadora de tot el conjunt museístic.

Hi ha que partir de la base que el Museu Picasso amb tota la importància que els seu fons tinguin, està hostatjat a un seguit de palaus gòtics catalogats individualment de Bens d’Interès Nacional i col•lectivament com formant part del Conjunt Històric i Artístic del Carrer Montcada. Per tant, per les seves diverses característiques tant històriques com també arquitectòniques pròpies, tant com les façanes i els patis, tenen una gran importància l’estructura tipològica i demés parts i elements arquitectònics, crugies, cel•les i murs de càrrega de pedra.

La tipologia arquitectònica i l’estructura de l’edifici formen una part inseparable, junt amb els elements arquitectònics i els materials de construcció, de la unitat que conforma la personalitat de l’edifici. La concepció que redueix els monuments a conservar solament les façanes i els patis principals, està ja molt superada de fa molts anys i per tant no és acceptable avui dia.

Malgrat la servitud d’una fragmentació dels espais que un palau gòtic imposi a unes necessitats d’exposició modernes; s’ha de partir de la base que s’han de respectar les característiques pròpies del contenidor en base a la conservació de la unitat del caràcter del mateix. Aquest traçat laberíntic era part de la personalitat del museu en el seu conjunt, que solament una concepció poc culta per els espais petits pot despreciar i no veren les avantatges si es dosifica el nombre de persones visitants del museu a la capacitat real de l’edifici i es respecta una visita culta i no masificada.

Però, s’argumentarà que ateses la gran quantitat de visitants del museu i la importància de l’obra de Picasso, per mesures de seguretat i funcionament, són necessàries sales grans, fàcilment connectades, etc.

Aquests són falsos arguments atesos que no hi havien raons objectives que exigeixin actuacions d’ampliació tan dràstiques i radicals: no han hagut amplificacions de les fonts del museu des de fa molts anys. La col•lecció Ludwing se’n anar a un altre lloc i les promeses del Ministerio de Cultura de Madrid solament han afavorit al Museu Reina Sofia. Solament ha entrat un sol quadre: Tejados de Barcelona. En comptes de gastar els diners, doncs en l’adquisició de noves obres de Picasso, es gasten en una ampliació que millorarà les condicions d’exhibició i donarà menys feina per pujar i baixar quadres i per poder disposar de més sales per les exposicions temporals, però que han significat la desfiguració dels palaus núms. 21 i 23.

El gran repte que tenien plantejats la direcció del museu i els arquitectes, des de que es formular la tercera i successives ampliacions era saber solucionar la contradicció entre les exigències de respecte pel continent i de disponibilitat d’espais com demanava el contingut. Perquè la personalitat veritable del Museu Picasso, atesa la categoria internacional dels materials que exhibeix, rau precisament en mostrar-se en uns edificis medievals amb tota una personalitat pròpia, tan rica històrica com arquitectònicament, situats al cor vell de la ciutat, amb tot el contrast entre els esmentats continent i contingut sempre que no es ridiculitzi, es degradi o s’amagui el valors propis de cadascun.

Desgraciadament s’ha optat per la solució més fàcil, sacrificar la importància dels edificis a restaurar a base de destruir, deformar, amagar i reconstruir-los fora d’escala sense cap consciència dels mals efectuats.

La introducció d’un carrer interior autònom a la planta baixa, tot al llarg dels cincs palaus, destrueix la percepció espacial de serialitat que a través de la connexió externa pel carrer Montcada imposava, a la vegada que distorsiona la comprensió de la sequencialitat que a través dels reconeguts interiors per les plantes altes s’obtenia.

El uniformar els nivells dels diferents palaus, ha obligat a rectificar les cotes dels diversos palaus el del Palau Meca i de l’últim palau, el número 23 de Finestrelles, pujant el seu terra que ha provocat per un costat treure el primer graó de l’escala principal i per altre, aixafar encara més l’alçada ja crítica de la planta baixa amb els seus arcs ara mans.

Al trencament de l’ordenació general de veïnatge originari s’ha afegit, en les ampliacions últimes de la Casa Mauri (núm. 21) i Palau Finestrelles (núm. 23), la destrucció del seu ordenament interior a base de cruigies cel•lulars de murs de càrrega de pedra amb enteixinats i forjats de fusta, per una nova construcció de sales, quasi naus industrials, a base de parets de formigó i forjats pretensats. Tot plegat ha presupostat la pèrdua irreparable d’enteixinats de fusta alguns dels quals de veritable valor artístic al estar pintats.

La incomprensió del valor històric dels edificis (10), per dir-ho suaument, en particular el del Palau Finestrelles, malgrat la importància dels estudis històrics encarregats als historiadors, Francesc Caballé i Reinald González, que certificaven el constituir l’exemplar més antic (del segle XII) i més complert que es conserva de la Barcelona gòtica, ha comportat tant la destrucció de la façana posterior de tos dos edificis i la seva reconstrucció a base de una paret cega de formigó a tota alçada, com el tancament dels dos terços dels balcons de les façanes principals d’aquests últims palaus, com única exigència imposada per part de la Comissió de Monuments de Barcelona per tal de respectar les obertures que l’arquitecte havia tancat totalment en la solució primera d’intervenció. Perquè serveixen els Serveis Municipals de les Comissions de Monuments de Barcelona i de Catalunya de la Generalitat ?, es pot preguntar.

Les noves proporcions immenses de les sales d’exposicions construïdes juntament al formigó vist de les parets i els nous accessos creats, més la lluentor dels materials moderns, tot plegat ens fan oblidar que estem dintre d’uns edificis històrics, si no fos per que algunes reconstruccions aïllades i esquematitzades dels elements més destacats que s’han salvat produïssin l’efecte de gran falsedat.

La condició per restaurar un monument és conèixer-lo i estimar-lo. Sense aquestes aptituds i solament preocupats en satisfer unes de les exigències del problema, les de la direcció del Museu, s’ha produït un seguit de destruccions i desencerts que, atesa el seu caràcter innecessari i manca de documentació d’una gran part d’elles, ara es poden negar fàcilment, però, serveixi aquest informe i l’àmplia documentació aplegada, juntament amb la de l’estudi de Caballé i González, per mantenir la denúncia.

I l’èxit de la restauració d’International Styl amb la violència del contrast per sistema, aplicat a tot arreu, entre l’edifici històric i la intervenció moderna dura i agressiva, ha estat tan gran per als responsables de l’operació en els palaus 21 i 23, que l’arquitecte de l’última intervenció, Jordi Garcés, ha rebut l’encàrrec de corregir i “restaurar” els dos edificis primers, el 15 i 17 amb la intenció de introduir les millors lliçons d’engrandiment, neteja i recomposició efectuades en l’última ampliació.

(10) L’arquitecte declarava a La Vanguardia, en una entrevista el 17-7-1997; “...el palacio número 23 está casi en ruinas, salvo algunos elementos como la fachada, el patio, la escalera del patio....”.

Les actuacions fetes als edificis del Museu Picasso del carrer Montcada han estat desafortunadament molt destructives. Sembla que ni les autoritats municipals, ni autonòmiques encarregades de la vetlla del patrimoni arquitectònic català, ni els arquitectes, ni la direcció del Museu, s’haguessin interessat pels palaus, sinó que el que els necessitava únicament eren metres quadrats per a parets d’exhibició i per circulacions.

Estava clar des de la experiència de creació i gestió dels palaus 15, 17 i 19, la formulació del projecte d’ampliació i reforma dels palaus 21 i 23, aquest no era el lloc més adequat per albergar el creixement del Museu Picasso, atès que les exigències de superfícies eren desproporcionades si aquestes es tenien que resoldre amb grans sales i espais lliures.

Tant el programa establert per la direcció del Museu, com l’arquitectura que s’ha portat a terme s’han carregat els palaus del Museu Picasso.

A més a més, no s’entén com aquests edificis, catalogats individualment i en conjunt dintre del Carrer Montcada, s’han pogut fer obres d’aquesta mena, sense cap criteri de restauració qualificat i amb una destrucció quasi total dels edificis, sobre tot del Palau Finestrelles, un dels més antics de Barcelona, del que només roman un parell de murs a la planta baixa.

- Ainaud, Juan, José Gudiol y Frances de Paula Verrié
LA CIUDAD DE BARCELONA
Catálogo Monumental de España- Texto –Láminas
Consejo Superior de Investigaciones Científicas
Instituto Diego Velázquez
Madrid
1947
- Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona
Ajuntament de Barcelona
Àrea d’Urbanisme i Obres Públiques
Servei de Protecció del Patrimoni Monumental
Barcelona
1987

- Florensa, Adolfo
LA CALLE MONTCADA
Ayuntamiento de Barcelona
2ª Edición
Barcelona
Julio de 1959

- Gudiol Ricard, José
BARCELONA, GÍAS ARTÍSTICAS DE ESPAÑA
Editorial Aries
3ª Edición
Barcelona
1954

- Hernàndez-Cros, Emili, Et.al.
ARQUITECTURA DE BARCELONA
Publicaciones del C.O.A. de Cataluña y Baleares
La Gaya Ciencia
2ª Edición
Barcelona
1973

- Verrié, Francesc de Paula
BARCELONA ANTIGUA- Los Monuemtos Cardinales de España
Vol. XII
Ed. Plus Ultra
Madrid
1952

Fotografies:
- Institut Amatller d’Art Hispànic
Arxius MAS
- Arxiu Fotogràfic Municipal