- ANTECEDENTS HISTÒRICS
La província de Girona compta amb la meitat del
total del Patrimoni Monumental Fortificat de Catalunya. Concretament i fent referència al
període 1500-1914, un 56%.
Entre els s. XV i XIX, a Catalunya foren
construïdes tan sols cinc grans fortificacions de nova planta: Salses, Roses, la
Ciutadella de Barcelona, Sant Ferran de Figueres i el Fort de Sant Julià de Ramis.
Com a conseqüència de la derrota de 1870, França
perd les províncies d’Alsàcia i Lorena. La nova frontera amb l’Imperi alemany
apareix totalment indefensa, i cal procedir a la seva fortificació. Aquesta es durà a
terme sota l’impuls i les directrius del general Séré de Tivières.
El 1974 s’iniciava la construcció d’una
cadena de forts connectats per camps trinxerats la presència de la qual donava cabuda,
per primer cop en la història de la fortificació permanent, al concepte de línia
defensiva. Entre aquestes obres destacaran els famosos forts de Verdún.
Els països europeus no quedaren aliens a les
experiències del conflicte de 1870 i les seves repercussions posteriors. Espanya, immersa
dins l’enorme esforç dels conflictes colonials d’Ultramar, decideix de protegir
els punts estratègics del seu litoral amb bateries de costa i fortificar els principals
passos pirenaics mitjançant forts. Tot això en concordància amb les millors tècniques
del moment i dins les possibilitats econòmiques.
De l’escassa mitja dotzena de forts pirenaics,
tan sols un fou edificat a Catalunya: Sant Julià de Ramis.
S’inicià la construcció del Fort de Sant
Julià de Ramis l’any 1893. Prèviament, l’Estat havia adquirit uns terrenys amb
una superfície total de 10 Ha, de les quals les obres ocuparien uns 22.000 m2.
Situat sobre una elevació de 200 m, el Fort
controla perfectament els accessos a la ciutat de Girona pel Nord. El projecte tècnic fou
una encertada combinació dels sistemes prussià i francès del moment.
L’aparició de l’artilleria ratllada a
mitjans del segle XIX, havia deixat obsoletes de manera fulminant tant la fortificació
baluartada, precolonitzada pel mariscal Vauban, com la fortificació perpendicular,
proposada com a alternativa pel marquès de Montalambert.
Però, serà precisament prenent elements puntuals i
concrets d’ambdós sistemes i adaptant-los al progrés constant de l’armament,
com francesos i prussians donaran lloc a les darreres grans fortificacions de
l’època moderna. L’única mostra d’elles que existeix a Catalunya és Sant
Julià de Ramis.
- VALORACIÓ TÈCNICA
El Fort de Sant Julià acompleix, conceptualment,
les pautes del sistema Séré de Rivières: una gran bateria elevada, sobre una línia de
foc reservada a la infanteria que, protegida per caponeres i galeries espitllerades, té
al seu càrrec la defensa propera. Però pel que fa a la seva realització tècnica,
segueix les formes de front poligonal ideal per René de Montalambert que els prussians
preneren, desenvoluparen i feren seves.
La construcció presenta planta trapezoïdal amb un
perímetre de 880 m i es troba circumdada per un fossat amb contraescarpa de mamposteria.
L’artillat es distribueix en tres bateries, amb
un total de catorze emplaçaments a barbeta per a peces de campanya –mal
instal·lades- i els seus corresponents rebost-través. Tant aquests darrers, com la
totalitat de les demés dependences, caserna, cavallerisses, infermeria, serveis
d’intendència, cisternes, latrines, pavelló d’oficials i del governador, etc.,
fins a superar els quaranta habitacles, es troben per sota la cota màxima del terreny,
distribuïts en tres nivells i comunicats per un veritable laberint de passadissos i
escales.
El sistema defensiu, com ocorre a totes les
fortificacions d’aquest tipus, es troba al fossat. Bàsicament, el constitueix una
magnífica caponera completa al front Nord i una mitja caponera a l’Est. La caponera
de gola va desaparèixer als anys quaranta.
Sant Julià encara no es trobava acabat el 1912 i
fins el 1916 no va tenir guarnició. En aquesta data, va quedar integrat al Comandament de
la plaça de Girona.
- SITUACIÓ ACTUAL
Finalitzada la Guerra Civil, fou utilitzat com a
centre de recuperació de munició i explosius deixats per l’enfrontament a la
comarca. L’explosió fortuïta d’un camió de transport, provocà la
desaparició del pont d’accés, la porta i la contigua caponera de gola. Es va seguir
utilitzant com a dipòsit de municions fins l’any 1963, al què fou definitivament
tancat.
El 1988, el Ministerio de Defensa va declarar al
"Antiguo Fuerte de San Julián" com a propietat sense interès militar i el
gener de 1991 fou venut a la companyia mercantil LUTECAF, S.A. per 48.400.000,- ptes.
Avui aquesta magnífica peça del nostre Patrimoni
Monumental Fortificat es troba, com hem pogut comprovar en la nostra visita, en un total
estat d’abandonament. Sense cap tipus de vigilància és del tot accessible. Hem vist
escombraries i detritus acompanyats d’infinitat de grafitis, cobrint la pràctica
totalitat dels murs, al temps que hem seguit l’angoixa d’enfonsar-nos pel seu
món subterrani de profundes galeries d’una excel·lent tècnica constructiva i
circular per estretes escales, algunes encara amb les seves baranes de ferro,
miraculosament conservades, amb la por de que aquesta sigui la darrera vegada que ho
puguem veure
La societat propietària, amb l’intent
d’especular amb el Monument, impulsà la redacció i aprovació d’un "Pla
Parcial d’Equipaments del Fort de S. Julià de Ramis" com fou qualificada
l’operació de construir una instal·lació hotelera amb 117 habitacions i un centre
de convencions. L’aprovació d’aquest Pla pel DOG el 18-8-93, infligeix
pluralment la Llei de rang superior que declara el Fort de S. Julià de Ramis, Bé
d’Interès Cultural, per la qual cosa és nul de ple dret, com a demostrat recentment
a Tarragona el Tribunal Suprem manant enderrocar un restaurant construït sobre el baluard
de la punta de la platja del Miracle.
El que fa més incomprensible l’aprovació per
part de la Generalitat de l’esmentat Pla Parcial, es que aquest formula una proposta
de localitzacions i configuracions de les diverses instal·lacions hoteleres en punts tan
forassenyats i atemptatoris a la integritat del Fort, que la mateixa propietat al
desenvolupar el avantprojecte ha corregit molts dels emplaçaments primers, tot intentant
reduir part de les destruccions i impactes ambientals.
Malgrat la reducció del volum edificable de 40.000
m2 que autoritzava de manera desaforada el Pla Parcial, i els intents dels
arquitectes de concentrar i reduir l’esmentat impacte ambiental de les noves
construccions sobreposades a les fortificacions, és del tot punt impossible
aconseguir-ho, atès el programa arquitectònic exigit.
Quant precisament el disseny del Fort ensenya tot el
seu perfil superior recobert de vegetació, amagant les estructures internes que apuren
els límits d’alçada possible, pretendre sobreposar-li noves construccions, ni que
no siguin tan exagerades com s’havien plantejat inicialment, representen una notable
alteració pels perfils paisatgístics i de les prespectives característiques del conjunt
natural, arqueològic, arquitectònic i històric que configura la muntanya dels Set
Metges, perfectament visible, tant des del Pla de Campdorà com des de l’autopista i
demés carreteres properes.
A més, suposaria la destrucció de tot un complex
conjunt de tres plantes soterrades de magatzems, intercomunicats per tot l’interior
del Fort, amb un sofisticat sistema passiu d’aïllament d’humitats, ventilació
i il·luminació d’una extraordinària qualitat arquitectònica i tècnica, avui en
dia encara més valorable atès els actuals sistemes de ventilació forçada patògena.
Per acabar, el Fort de Sant Julià de Ramis
configura una unitat de gran potència patrimonial junt amb les importants restes del gran
poblat ibèric, torre romana i la seva notable església romànica. Conseqüentment,
l’alteració de qualsevol dels seus elements comportaria la desintegració del
Conjunt.
- CONCLUSIONS
