D’ençà que el Reial Monestir de Poblet fou declarat Monument Nacional, el 1921, el procés de restauració dels seus edificis s’ha perllongat al llarg del segle XX, permetent alhora el retorn dels monjos, que han conferit, de nou, vida i sentit a l’antiga abadia.

A partir de 1978, el president Tarradellas donà un nou impuls a la recuperació de Poblet, realitzant en poc temps obres importants, com la restauració del cimbori, de la Sagristia Nova i de dues torres de la muralla. Tot i que, en la direcció de les obres de restauració se succeïren diversos arquitectes, el procés endegat per Eduard Toda i Güell amb la restauració d’estil, s’havia anat desenrotllant amb prou coherència. El reconeixement internacional de la tasca realitzada arribà amb el premi “Europa Nostra”, concedit a la restauració del cimbori, i amb la decisió de la UNESCO de distingir a Poblet amb la declaració de “Patrimoni de la Humanitat”, l’any 1991.
Això no obstant, en començar la dècada de 1990, s’inicià un desgraciat canvi de rumb que ha provocat successives agressions al Monestir, la primer amb la intervenció en el dit “Palau Nou de l’Abat”, i la segona amb la que s’inicia ara amb la nova Hostatgeria.



El Palau Nou de l’Abat

El Palau Nou de l’Abat havia estat un bell exemple de l’arquitectura civil renaixentista i barroca a Catalunya, situat fora de l’antiga clausura, del que es conservaven les façanes i prou elements com per a poder-lo restaurar sense fer grans invents. Les obres de restauració començaren el 1978, sota la direcció tècnica de Joan Bassegoda i l’assessorament inestimable del Pare Jesús Oliver i finançades pel “Ministerio de Cultura”. Malauradament, a finals dels anys 1980, quan les obres de restauració del palau estaven força avançades, la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya encarregà un nou projecte a l’arquitecte Lluís Nadal.

Aquest projecte suposà una injustificable malversació de diners públics, en fer enderrocar gairebé tota l’obra nova feta fins llavors. Així, efectuant una restauració arquitectònica “d’International Style” realment deplorable, violà bona part de la legislació relativa al Patrimoni Historicoartístic, en destruir l’ala del palau construïda al segle XVIII, així com molts elements arquitectònics i testimonis arqueològics que documentaven l’aspecte original de l’edifici. Hom ha desfigurat el volum original del palau, pujant un pis sobre l’ala oriental, a la vegada que, contradictòriament, se l’aixafava amb l’elevació del parterre i nivell del terra de l’esmentada ala; s’ha arruïnat el que havia estat l’elegant escala d’honor; i s’han construït unes potents estructures interiors de formigó, que han malbaratat i inutilitzat la major part de l’espai. La coberta del palau fou realitzada amb planxes de coure.
Ignorant els valors arquitectònics i històrics de rellevant importància de l’edifici i dels seus elements arquitectònics, la intervenció efectuada és més pròpia d’un exercici de recreació d’arquitectura moderna, utilitzant l’edifici històric com material de composició, el qual es manipula i tergiversa sense consideració, buscant una nova ordenació arquitectònica que, per la contundència de l’estructura de formigó emprada i la noblesa aparent dels materials, acaben anorreant la identitat originaria que tenia prou dignitat, i se’n conservaven prou parts i elements com per respectar-la com havia fet la intervenció de Bassegoda.

De fet, aquestes desfiguracions corresponen a la trista etapa quan la Direcció General de Patrimoni Cultural es dedicava a modernitzar falsament molts dels nostres monuments, i que a Poblet exemplifica la barbaritat comesa al Palau de l’Abat.
El cas més escandalós i més prototípic d’aquesta etapa d’Eduard Carbonell al front de l’esmentat organisme, el representen les transformacions del monestir de S. Pere de Roda, que han provocat la desautorització del Col•legi d ‘Arquitectes de Girona.

Altres intervencions de la Direcció General de Patrimoni Cultural

Sota la direcció de l’arquitecte dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, Ramon Aloguin, l’actual porteria del monestir patí una profunda remodelació, en ser destruïdes dues voltes de pedra medievals i substituïdes per un forjat de formigó; i en ampliar la porta, de forma que ha desgraciat les seves proporcions.
Més mostres d’incomprensió del monument han estat el paviment del dit: “Joc de Pilota”, i la dràstica neteja aplicada a la façana del despatx de l’Abat, que no sap valorar les pàtines naturals dels carreus de pedra que la conformaven.
La pavimentació de pedra polida i abrillantada de l’esmentada porteria, més pròpia d’una botiga de moda o un aeroport, arruïna la lectura dels paviments de pedra de diverses textures del monestir. Una mostra més d’intervenció discutible és l’entarimat de fusta sobreposat d’un parquet flotant que capgirà totalment el sentit de l’espai del celler originari amb l’excusa de recuperar-lo parcialment per sala d’exposicions. Quan la més viva mostra de valor expositiu el constitueix el propi celler en la seva integritat, amb el seu terra còncau tot de pedra fonent-se en continuïtat amb els basaments dels pilars i expressant tota la pròpia personalitat d’un celler medieval autèntic, se’l guillotina horitzontalment i se l’aixafa espacialment amb aquest parquet amb so de buit, que contradiu la noblesa de la construcció pètria i massissa de les parets i voltes magnífiques, empobrint incomprensiblement l’espai originari.

El projecte del Ministeri de Foment per a l’Hostatgeria

L’Hostatgeria que construirà el “Ministerio de Fomento”, suposa una greu amenaça per el monestir de Poblet. Aquest edifici s’aixecarà en el solar que antigament ocuparen la Bosseria i l’Hospital de Pobres, situat en un costat de la plaça, davant de l’entrada al Monestir, les Torres Reials i de la Portalada de l’Església, que constitueixen la façana més emblemàtica del mateix.
El projecte de l’arquitecte madrileny Mariano Bayón, un exemple més de restauració “d’International Style”, trencarà l’harmonia del conjunt monumental, en emprar materials, solucions constructives i detalls arquitectònics amb els que hom vol cridar l’atenció i pren protagonisme al Monestir.
Bayón s’ha entestat en construir damunt de l’atri de la Capella de Santa Caterina. L’excusa és la de refer un volum aixecat al segle XVIII, sense valor artístic, que ocultava la façana de la Capella del segle XIII. Tornar a construir-hi al damunt, suposarà un greuge considerable per la Capella, sense cap justificació funcional ni estètica, sinó ben al contrari.
Malgrat que es conserva sencera la façana de l’antiga Bosseria, hom vol enderrocar-la i substituir-la per una de nova. El disseny d’aquesta i de les altres façanes, a base d’aplacats de pedra, donaria al nou edifici un estil racionalista i abstracte insòlit, i contrastant inútilment amb la façana davantera principal de Poblet, que quedaria arruïnada parcialment amb tanta agressivitat. A més, damunt de les cobertes, s’aixecarien diversos elements, com respiradors, que tergiversarien el perfil característic del Monestir.

Conclusions

La nova Hostatgeria, com tota construcció que s’aixequi en l’entorn de Poblet, hauria de ser un edifici discret, que cerqui l’harmonia amb l’important conjunt monumental en el que s’insereix, tot intentant recuperar el caràcter de l’edifici antic, que la façana conservada determina, i renunciar a emparedar la façana de la Capella de Santa Caterina.
Cal prendre de nou consciència del valor inestimable de Poblet, el conjunt monàstic medieval més important d’Europa, i l’únic monestir que conserva íntegres totes les dependències originals de la planta tipus cistercenca. Tenim el deure de conservar-lo correctament per a les futures generacions, perquè pugui seguir mostrant el que ha estat al llarg de segles, i no permetre que esdevingui progressivament un camp d’experimentació d’arquitectura contemporània, que pot estar molt be en altres indrets descontextualitzats, però no aquí en un ambient tan profundament caracteritzat i valuós.
Sorprèn, finalment, el silenci de l’Abat del monestir (davant de la reconstrucció del nou Palau de l’Abad i el projecta de nova Hostatgeria) que sembla insensible a la conservació de les característiques arquitectòniques i artístiques de la seva Abadia, quan en etapes anteriors s’havia mantingut una línia de defensa conservacionista com exemplifiquen les restauracions del cimbori, la Sacristía Nova y les dues torres de la muralla posterior.
Si la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i el “Ministerio de Fomento” son també insensibles a la conservació d’un dels monuments cabdals del patrimoni arquitectònic català, sols ens queda com últim recurs per parar tantes desfetes apel•lar a la consciència de responsabilitat de tota la Comunitat de Poblet.