ALBRERA

Una destrucció personal, col•lectiva i paisatgística del territori.


Espolla, un poble als peus de l'Albera, on l'equilibri entre l'entorn i la petjada humana es conserva com l'herència més preuada, la gent encara cultiva la vinya i els olivars, fins i tot empreses vinícoles hi inverteixen i ajuden a preservar i a mantenir aquesta integració.

Abans d'urbanitzar primer s'han d'arranjar les cases buides de dins el poble, per contribuir a refermar la seva identitat, amb els seus carrers i carrerons, les seves places plenes d'històries i records, d'alegries i de desgràcies,... ,a les antípodes d'aquestes noves agrupacions de cases que agafen el nom del municipi on es construeixen i deixen com a barri turístic el veritable poble.

Aquest miracle territorial, en molta part, ha estat possible gràcies a l'alcalde, als seus equips de govern i a determinades persones que amb el seu esforç han posat els interessos del poble per davant de la nova pràctica especulativa de moda a l'Alt Empordà i a molts indrets del país.

Precisament ahir un amic meu dissenyador em va regalar una edició de dvd de grans arquitectes catalans. El primer que vaig mirar va ser el de l'aquitecte J. Coderch de Sentmenat. Les imatges d'Espolla, de la seva relació entre home i natura, entre persones i paratge en són la seva introducció. Un excel•lent arquitecte gràcies al qual conservem l'església, símbol i imatge del poble, ja que, amb l'excusa que estava deteriorada, el bisbat ja se la volia vendre i convertir el solar en un jardí particular i construir-ne una de nova en un altre terreny .Una altra imatge emblemàtica del poble és Cal Marquès, un conjunt de construccions amb una torre medieval i finestres gòtiques que es volien enderrocar per construir-hi un complex d'habitatges i que, gràcies a la unió de determinades persones del poble, és pogué conservar i rehabilitar.

D’exemples d'aquest tipus, n'hi ha més, però no cal enumerar-los tots. Només dir que, fins avui, sempre havia pogut més el futur del poble. Es deixava de banda l'egoisme i es pensava a no destrossar l'entorn heretat de què havíem gaudit i que tant estimàvem per a deixar-lo als nostres fills, filles, néts i netes com el millor dot mai ofert en cap casament.
Per motius que desconec, però que puc intuir, aquest dot està en perill, i aquest perill, a més, ha dividit el poble.

Volen instal•lar molins de vent, per generar energia, al peu de l'Albera, tot encerclant el poble. Vint-i-cinc molins de 120 m d'alçada, la mateixa que un edifici de 40 plantes, una barrera visual i acústica, que condicionarà per sempre més la nostra manera de ser i de viure amb l'entorn. Destruiran les nostres carenes, els nostres corriols, suros i ginestes,... i fugiran els animals que hi viuen. Justament quan l'Albera potser declarada Patrimoni de la Humanitat.

Com haureu endevinat el poble està dividit entre els que volen molins en els seus terrenys i els que no, els que posen per davant el seu egoisme a l'herència que deixaran als seus descendents.

Part de culpa la tenim els espollencs per no haver sabut agrair tots els esforços fets pels nostres pares que ara, a les portes de la jubilació, només veuen els diners i les promeses que les empreses els fan, especulant, com en el conte de la lletera, tot el que faran per al poble, sense aturar-se a pensar què hi perdran. Tants anys de lluites contra goliats s'escolaran pel desaigua del darrere sense ni tan sols sentir la remor de l'aigua abans de ser engolida pel forat, perquè el soroll dels molins serà més fort i més constant.

Una de les raons que pesen a l'hora de prendre decisions i que permeten entreveure els símptomes de l'egoisme és la sensació que quan realment es vegin les veritables conseqüències de la instal.lació dels molins els hereus ja no podran venir a demanar explicacions, ni molt menys, responsabilitats.

Per allà on he anat i viatjat sempre he explicat el tarannà del meu poble com un poble que s'avançava al futur, que era capaç de rebutjar els pastissets de l'avui per no tenir fam demà, un poble visionari, que sabia el valor del territori i la importància que aquest tindria amb el temps.

Crec que no m'equivocava i que aquesta visió encara hi és. El que no preveia és que la manca de reconeixements i d'agraïments pesés prou per desequilibrar la balança.

M'entristeixo només de pensar com ens recordaran els nostres fills en saber que per no haver estat humils i per no reconèixer els propis errors i elogiar els encerts dels altres, no podran gaudir de l’Espolla i l'Albera que coneixem,. D'aquí uns anys la voldran recuperar i, en cas que es pugui, valdrà tants diners que ho haurà de pagar l'administració, és a dir, tots. Per això no entenc com aquesta mateixa administració deixa que aquestes empreses es passegin tranquil.lament pressionant els pobles, fraccionant el territori i les relacions entre la seva gent per fins merament econòmics.

L’administració té el deure de vetllar pel conjunt del territori, de preservar-lo per a la posteritat i no pot deixar decisions de tanta transcendència a mans de particulars que pot ser que no vegin més enllà dels seus interessos immediats o de poders públics que es poden veure pressionats o enlluernats per un miratge de progrés o de prosperitat econòmica que, en definitiva, no és més que un dogal, una cadena que ens impedirà d’avançar cap a un futur sostenible, l’actiu principal del qual sigui –continuï essent- el paisatge del nostre territori.

Pep Canaleta

www.albera.eu

MIRAVET

Fotomontatges, tal com ho veuen els ecologistes.

Un de Miravet

Davant la presentació i tramitació del projecte eòlic que afecta greument l’entorn del castell de Miravet, monument de la Generalitat més visitat a les Terres de l’Ebre, m’agradaria aportar alguns raonaments:

Podríem començar parlant d’una qüestió de justícia. Dir-nos com diuen que ”ens ha tocat a naltros”, aguantant com aguantem la generació del 70% d’energia que es consumeix a Catalunya, no es de rebut. Vol algú les nostres nuclears? I els nostres residus nuclears? I els pantans? De quina solidaritat parlen? Com es nota que som “un residu electoral”. Quatre gats.
I tot plegat sense que Miravet vegi ni un duro dels invents energètics que ens afecten de ple. Ni tant sols dels molins que coronaran el poble de l’Estatut. Recordeu que van venir a fer-se “la foto”?

No es tracta solament d’una qüestió estètica, evident per a qualsevol persona que no redueixi la seva sensibilitat a menjar i defecar (coses altament plaents). Tampoc pretenc que tothom tingui respecte pels emblemes arquitectònics de la nostra història. L’enginy impacta clarament en la visió, proporcions i perspectiva del castell romànic número 1 de Catalunya. Els gegants metàl•lics de 110 metres d’alçada, son cinc vegades més alts que la paret més alta del castell. Quan ens agradaria als pobles aborígens de fora la gran Barcelona, disposar dels estetes i dissenyadors que van recuperar l’sky-line de ....Collserola, que era plena de ferralla.

Tampoc es tracta d’un atac a les energies “ecològiques”.La lluita del poble de Miravet durant quatre anys sencers contra els transvasament de l’Ebre ha estat antològica i invalida l’argument de soca a rel. No recordo haver vist a cap manifa als apòstols-empresàris dels molins.

Penso que es tracta d’una qüestió de dignitat, si, però també d’una qüestió ECONÓMICA. El que passa es que prevaleixen els interessos econòmics dels especuladors de la ecoenergia als de la gent de la terra que fa mans i mànegues per conservar el territori, tenir cura del paisatge i atreure TURISME, l’activitat amb més empenta i amb més futur del poble.
En època turística, que cada cop s’allarga més, centenars de persones fan, des de la barca i quan accedeixen al poble, una de les fotos més conegudes arreu del mon. La presència de 11 molins de 110 metres al costat del castell dels templers, s’emporta la meitat de la foto i tot l’impacte visual. Aquesta “foto” s’ha fet servir a les darreres fires de turisme com a imatge de marca de TERRES DE L’EBRE, i es present en fullets, postals, calendaris.... I si veniu per l’altra carretera, des de Móra, lo primer que veureu –i de manera destacada- seran onze monstres metàtics donant voltes darrera del castell. Això si fa vent, en cas contrari, tindrem el gólgota de les 11 creus. Però, sabeu d’on veureu els cíclops de l’energia chuli mes a prop i en total majestat? Doncs des del mateix castell! Menjant-se bona part de l’actual panoràmica de 360 graus que paga la pena l’esforç de pujar-hi. A que defensaríeu Montserrat dels molins? Doncs per a naltros es lo mateix. Tant costa d’entendre?

Seguirem lluitant. Com sempre. Visca la Terra. Fora el malgovern.