V I I I ..A U L A ..D E ..S O S.. M O N U M E N T S

“ F E R .S A F A R E I G S ”

E L S. S A F R E I G S .D ' A G R A M U N T

1. Introducció
Aquesta obra agramuntina sorprèn per la seva singularitat quan es descobreix per primera vegada, i quan un hi torna per fixar-se en els detalls, encara es meravella més del bon disseny i per execució de l’obra (,foto antiga).

La majoria de safareigs tenen una forma més senzilla, ja que la funcionalitat i l’economia són les premisses bàsiques d’aquestes obres municipals. És per això que la forma rectangular és la més habitual, amb la possibilitat de tenir coberta –quan la dimensió és petita- o de no tenir-ne quan és més gran.

La cultura de l’aprofitament de l’aigua –que sembla que avui ja tornem a tenir en compte- es manifesta molt bé en aquestes construccions modèliques pel que fa a l’aprofitament i la reutilització de l’aigua.

El safareig va ser un veritable avenç en la feixuga feina de rentar la roba. En les zones on hi havia fonts naturals, l’abeurador dels animals i el safareig estaven al costat, a vegades junts o separats, en funció de si abundaven les fonts. En els pobles de muntanya, on ja no fan falta les basses perquè les fonts les fonts són abundants, havia una especialització en diferents usos com ara aquesta font de Queralbs, que pel costat és un safareig cobert.

En les zones de secà les dones havien d’anar a rentar al riu. Les basses eren per als animals i la població tenia cisternes a cases. L’aigua de la pluja es recull per les canals de les cobertes que distribueixen l’aigua cap a l’exterior (durant les primeres pluges de tardor) i quan el teulat és net, és quan l’agua es condueix cap la cisterna.

La construcció dels safareigs va coincidir en alguns pobles amb l’arribada de l’aigua corrent amb canonades. A Agramunt fou anterior ja que la situació és privilegiada, està situat vora el Canal d’Urgell, i per tant, amb connexió directa. Aquest fet pot justificar la monumentalitat de l’obra, formada per una font ornamental, fet poc habitual quan es trobava tan allunyat del centre de la vila. Ja en el plànol original d’Agramunt, publicat a la Geografia General de Catalunya de Carreras Candi, al voltant de 1900, explica com el safareig connecta amb el canal, on hi ha dret d’ús d’aigua, i mostra el recorregut per arribar a la vila. L’esquema dels Safareigs crida l’atenció perquè té una forma que combina la recta i la corba. Una estricta geometria i una exacta modulació fan que els Safareigs siguin una construcció excepcional. Hem cercat tipus semblants, ja que a cada poble n’hi havia, però en cap cas no n’hem trobat amb aquestes formes i amb la qualitat d’acabat.

El safareig com a servei públic va funcionar fins que es va popularitzar la rentadora. L’aigua corrent arribava Agramunt a les cases el 1902, generalment fins a l’entrada, però es continuà el costum d’anar a rentar als “safarejos” fins la dècada de 1970.

Moltes poblacions encara conserven els safareigs i són un signe d’identitat per les seves característiques pròpies, com ara els de Guissona –d’origen romà- i el de Torà –una obra que és mereix un estudi apart- i als pobles petits com ara Pelagalls, Baldomà, etc encara hi ha algú que els utilitza per rentar les peces més delicades a mà. En canvi hi ha poblacions, com ara Cervera, on es troben colgats –per sort, no enderrocats- perquè no han tingut la sensibilitat de salvaguardar una de les obres de més popularitat en les poblacions, on s’aplegaven les dones de cada casa i on apart de fer la bugada, sortien les notícies de la població, era la premsa oral.

2. La recuperació dels safareigs d’Agramunt
La crida a la població per salvaguardar aquesta obra fou arran d’una acció del grup d’artistes, UNDETRES, format per Serafina Balasch, Ramon Guixé i Montse Guerrero.

Les tres parts de l’acció: la neteja, fer-hi tornar a córrer l’aigua i emmortallar l’obra amb un gran llençol blanc foren els actes que van servir per fer una exposició titulada Rèquiem, realitzada per la festa Major de l’any 1998 i que fou un èxit de públic, que va prendre consciència que s’estava perdent un patrimoni arquitectònic i social. El treball fou una barreja d’història, i de costums i es va arribar a fer sabó, que s’anava repartint entre el públic.

Va ser un acte en què la societat civil va fer obrir els ulls a la societat política. Poc temps després l’Ajuntament va encarregar un estudi del Safareig a la Universitat de Lleida.

El resultat fou un treball consta d’una perspectiva virtual del projecte inicial de 1882, del projecte de 1924 , amb l’afegitó de la coberta i del safareig dels malalts, situat a un costat i de forma quadrada. Després es fa una proposta d’actuació a nivell bàsic i es proposa convertir l’espai en un indret lúdic, d’exposició a l’aire lliure i per actes culturals.

Els punts que es proposen són: tancar el recinte amb una tanca de pedra poc alta amb una reixa de ferro clàssica lleugera, substituir la teulada per una planxa metàl•lica de bronze, I plantació de gespa al voltant del safareig amb pas per als vehicles de manteniment.

L’any 2002, el nou regidor de cultura va donar un impuls a l’obra i se m’encarrega la seva realització. Gràcies a l’acció del grup UNDETRES es pot dir que l’acte podia semblar que s’embolcallava un cadàver si ningú n’hagués fet cas, però només es tapava un malalt, que avui torna a estar viu i que vol compartir l’alegria de viure amb la gent.

3. Descripció
Els elements que formen el Safareig són: una monumental font central que distribueix a la seva dreta i la seva esquerra cap a dues làmines d’aigua –una per netejar i l’altre per esbandir-.

La font és simètrica: en la part central hi ha tres canelles –la tercera s’ha afegit gràcies a uns membres de la revista Sió que van descobrir on es trobava-, damunt l’escut agramuntí, hi ha la data de 1882 i una ornamentació superior que es pot apreciar en les fotos antigues, ja que actualment està malmesa. La forma d’U que té el rentador té una justificació funcional: tenir un major perímetre en la mateixa superfície.

Posteriorment, a l’any 1924, es va realitzar un petit rentador quadrat per netejar la roba dels malalts. També va haver un canvi formal: del predomini horitzontal per les làmines d’aigua que estan situades aproximadament al nivell del terra, es passa a un nou volum fruit del cobriment de la zona central. Es va fer amb unes encavallades a dos pendents sostingudes per uns atrevits pilars centrals de ferro fos

El projecte l’havia d’haver realitzat un tècnic de prestigi. Hem parlat amb Lluís Pons, el lletraferit d’Agramunt, i ens va comentar que l’alcalde de l’època en què es va construir era un polític influent. Encara continuem a la recerca de com i del perquè es va fer aquesta singular obra. La intuïció ens porta cap a Domènec Cardenal, l’enginyer director del Canal, que va viure a Agramunt una part de la seva vida, moment en què va enviudar. La seva última voluntat fou que fos enterrat a Agramunt, a la vora de la seva muller. També va ser l’autor de casa Canal de Mollerussa, que ara alberga el Museu del Canal d’Urgell.

4. El procés d’execució.
Es va fer un aixecament dels plànols perquè l’Ajuntament no disposava d’ells. A la vegada es realitzava la neteja de l’empedrat de l’indret de pas i de la zona pròpia on hi havia l’aigua del safareig.

Es vol fer un espai públic obert i d’accés fàcil, per això es fa una rampa lateral exterior pel costat dret per tal de poder entrar per la part posterior, així mentre es fa el recorregut, es va passejant i coneixent el lloc. El desnivell fa que es puguin habilitar diferents indrets per seure. La intervenció en la zona construïda és mínima i les noves intervencions se centren en definir el lloc amb una tanca baixa de quaranta cm. de mitjana, una porta d’entrada situada a l’eix central, amb la zona coberta i la font al fons. A la banda dreta, on hi ha més espai, s’encarrega al grup UNDETRES una escultura representativa, que són tres agulles s’estendre roba de tres metres d’alçada en diferents posicions.

La pedra natural
Per arreglar el safareig es va fer una intervenció conservacionista: aixecar les pedres, es va impermeabilitzar el sòl amb un PVC especial per aïllaments de terrenys, i es van tornar col•locar les pedres en el seu indret per mitjà d’una ploma i d’un petit forat per collar un caragol a la pedra. Quan les pedres estaven trencades, es substituïen. Aquesta feina fou bastant laboriosa, se’n va haver de substituir un 30 % de la pedra i es va aprofitar tota la pedra que es va recollir de l’entorn, ja que el preu de compra es va trobar massa elevat i es va optar per anar a cercar-les en una pedrera natural del municipi que es trobava poc enterrada. També es va aprofitar part dels carreus que hi havia en els magatzems municipals per fer les lloses que com que eren gruixudes,es van partir per fer les lloses del paviment. Es va utilitzar un morter de tonalitat semblant a la pedra de manera que la visió general fos uniforme.

La situació del clavegueram
Com que el nivell del safareig és per sota del carrer, les abundants pluges de la primavera van inundar dues vegades els safarejos. L’aigua venia del carrer i de la claveguera, que no podia engolir tota l’aigua. Per evitar que tornés a passar, es va col•locar una vàlvula antiretorn, per fer-hi un control anual.

Paral•lelament al desguàs, hi passava la canonada general d’aigua potable que continuava cap a la depuradora. En tot aquest tram el paviment era de formigó. Es va traslladar la tuberia al carrer i aquesta franja es va pavimentar amb pedra serrada i d’igual format. Aquesta zona lineal és formada pel paviment citat, el nou respatller prefabricat del banc -realitzat per l’empresa Cunyat d’Agramunt- i el paviment de morter colorejat.

Aquest morter es troba a l’entrada, segueix entre la tanca i el respatller i volteja pel costat dret per acompanyar l’usuari cap a la part posterior, amb una rampa, que passa pel costat del petit safareig i l’entrada per la part posterior de la zona dels safareigs, de manera que es crea un recorregut que permet conèixer, mentre es passeja, com era el funcionament dels safarejos. Tots aquests elements que l’espectador anirà trobant, que són objectes quotidians, es volem homenatjar convertint-los en peces d’art.

La reparació de la font
Amb la idea de monumentalitzar els espais públics a través d’elements d’ús públic, com ara les fonts, els bancs, l’arbrat, es començaven a construir passeigs, rambles, parcs, etc. que mostraven una altra cara de la població on l’higienisme era un dels mitjans per augmentar la qualitat de vida dels habitants.

La font es trobava malmesa. Els elements verticals ornamentals van ser trencats. S’han refet a partir de fotografies antigues i de consultes en llibres d’ornamentació de l’època.

S’han restaurat les piques d’aigua, possiblement malmeses per les gelades, ja que en les juntes de les peces de pedra apareixen trencades per un excés de compressió degut, possiblement, a la pressió de l’aigua gelada, que empenyia el muret cap l’exterior. La restauració l’ha realitzat Pere Plana de Valls

La reparació de la teulada
El cobriment de l’espai central dels safarejos és d’una singularitat i atreviment constructiu que està a la mateixa alçada que el projecte original. Els pilars són de ferro fos damunt d’una base ampla de pedra.

L’encavallada, de gairebé 6 metres de llargada, té deficiències de disseny, ja que si l’habitual és tenir dos punts de suport en els extrems, en aquest cas només té un suport central i, per tant, els esforços de l’encavallada són diferents, de manera que el seu disseny ha de variar. El disseny de l’encavallada es complementava amb unes cartel•les per reforçar-la.

La fusta de les encavallades estava en més d’un 50 % malmesa i, per tant s’han fet noves. La realització han estat a cura de Ramon Ninot.

Encara falta precisar quan es van afegir uns petits suports metàl•lics en els extrems de les encavallades, situades damunt de l‘espai de rentar. S’han retirat i s’han fet noves en l’encavallada central per millorar el travament en les empentes laterals.

El cobriment estava fet amb unes bigues de fusta de més secció que la mateixa encavallada amb una barreja de planxa metàl•lica i plaques de fibrociment. La coberta que vam trobar tenia uns pilarets en els extrems de l’encavallada, ancorat damunt el safareig.

La coberta s’ha fet molt lleugera, de planxa metàl•lica lacada, amb l’embigat més esvelt, ja que l’única missió que té és fer de para-sol i conduir les aigües al safareig. El subministrament fou de l’empresa Font-VP de Cervera. En l’encavallada central s’han col•locat dos pilarets de l’encavallada fins el terra que tindran la funció de contrafort pels esforços laterals.

Els paviments
Els safareigs tenen un predomini de l’horitzontalitat enfront la verticalitat. Per tant, els paviments adquireixen gran protagonisme. Hi ha tres tipus de paviments:
1- Els autèntics, que han estat situats tal com eren.
2- Els nous, que s’han col•locat en una zona en què no n’hi havia, que és en la franja davant dels dos safareigs un cop baixades les escales. S’hi ha col•locat pedra serrada de Vinaixa de 3 cm de guix amb poca junta perquè es vegi més uniforme.
3- Paviment de morter acolorit, fet per la part exterior, entre el banc i la tanca. S’ha realitzat amb ciment blanc, calç, i oxined (òxid de ferro). D’aquesta manera el morter no perd coloració. A més, per tal que sigui més durable, s’ha col•locar pols de marbre en l’última capa.

La tanca
Està realitzada en pedra d’uns 40 cm acabada en pendent del 15 % amb llosa serrada en la part superior per evitar que es vegi el muret de pedra rústica.

La porta d’entrada
La portada és formada per una porta central i dues de laterals de menor dimensió. El mur entre la porta central i la lateral és força gruixut per tal d’encabir els plafons indicatius i/o informatius de l’obra. El disseny de la porta i del llum és obra d’Àngel Eroles. L’execució de l’obra fou a càrrec del constructor Ramon Bernaus.

Queda per acabar l’enllumenat i l’enjardinament i el reg automatitzat gota a gota.

La proposta didàctica i la simbologia del lloc
Es proposa realitzar un treball sobre el funcionament del safareig amb la inclusió d’elements escultòrics de caire realista per explicar com era el lloc quan tenia una vida activa. L’objectiu és realitzar un projecte didàctic que potenciar les visites acadèmiques i turístiques.

Cloenda
Si d'una banda en trobem davant d’un projecte d’elit, d’una altra, té un ús popular i el lloc es podria convertir en un homenatge a la dona. Fer un recull dels costums i d’històries entorn el Safareig des de l’Associació de dones, des de la revistas Sió de la població o des de l’Ajuntament, seria un excel•lent treball d’etnologia d’Agramunt en un moment en què encara hi ha gent que hi anava i se’n recorda.

L’Ajuntament està realitzant la restauració del lloc i de l’entorn per recuperar un espai públic. És important que els agramuntins recuperin aquest indret de treball, per conèixer una part del seu passat, on art i arquitectura es fusionen i fan didàctic aquest espai que pot formar part de la ruta de l’aigua d’Agramunt. La situació singular d’Agramunt, frontera entre la zona de secà i de reg li dóna unes peculiaritats que fa que es puguin potenciar per fer un ecomuseu de l’aigua –junt amb el pou de gel i la gran cisterna d’un monestir enderrocat- dels Dipòsits, el pont de Ferro, la plaça del Pou, etc.-. Els Safareigs és un dels indrets, sens dubte, que atraurà el públic per la diversitat cultural que congrega.

Article de Josep Mora.

Article "Fer safreigs" de Maria Cruz Santos.