J U N I O   2 0 0 5

ESPAÑA : Barcelona 1 Polémica por el golpe visual del hotel Miramar y el corte del vial del mirador ALBERT OLLÉS El Periódico, 1 de julio de 2005 DESPROPORCIÓN. El hotel en construcción supera en altura a la vieja instalación de TVE, y el nuevo volumen es visible desde el puerto. Foto de JOAN CORTADELLAS (El Periódico) Salvador Tarragó, arquitecto, profesor de la Universitat Politècnica y miembro de la asociación conservacionista SOS Monuments, apunta que "el desarrollo en horizontal del edificio disecciona la montaña y da una sensación visual fea". Y alerta contra una "dinámica negativa de nuevas edificaciones en Montjuïc". Entre las opiniones favorables al proyecto de Tusquets destacan las de Beth Galí y Juli Capella, presidenta y expresidente del FAD, respectivamente. Los dos arquitectos defienden el diseño. "Intenta ser respetuoso con la montaña e integrarse en la misma; se apreciará mejor cuando esté finalizado", coinciden. Galí destaca el esfuerzo de Tusquets por "dulcificar" el impacto de su proyecto y que éste sigue las recomendaciones de la comisión asesorea del ayuntamiento en materia arquitectónica. BRASIL : São Paulo 1 Quilombolas de Caçandoca, no litoral paulista, podem perder terra para imobiliária Instituto Socioambiental As 60 famílias da comunidade que vive em Ubatuba vêm sendo ameaçadas de expulsão e podem perder a terra que há mais de um século pertenceu a seus antepassados. Manifestação no centro de São Paulo, realizada no dia 13/5, pediu que o governo estadual garanta a titulação da terra. CLICA PARA VER ARTÍCULO COMPLET0 BRASIL : São Paulo 2 A comunidade remanescente de quilombo da Caçandoca Comissão Pró-Indio de São Paulo A comunidade remanescente de quilombo da Caçandoca está localizada no município de Ubatuba, litoral norte do Estado de São Paulo. O território tradicional da comunidade situava-se nas áreas da praia e do sertão da Caçandoca. Os moradores distribuíam-se nas localidades de Praia do Pulso, Caçandoca, Caçandoquinha, Bairro Alto, Saco da Raposa, São Lourenço, Saco do Morcego, Saco da Banana e Praia do Simão e mantinham entre si um intenso relacionamento, compartilhando origem e tradições. O território da Caçandoca atualmente conta com 890 hectares de extensão. A comunidade enfrenta sérios problemas para garantir sua permanência nas terras, que são disputadas pela empresa imobiliária Urbanizadora Continental.   A história da comunidade iniciou-se em 1858, quando o português José Antunes de Sá comprou a Fazenda Caçandoca. A fazenda era dividida em três núcleos administrativos que abrigavam uma casa-sede e um engenho: Caçandoca, Saco da Raposa e Saco da Banana. Cada um deles era administrado por um filho de José Antunes de Sá: Isídio, Marcolino e Simphonio. Estes tiveram vários filhos "bastardos" com as mulheres negras que trabalhavam nas terras, além dos legítimos, frutos de casamento com mulheres brancas. A fazenda desmembrou-se em 1881. Filhos e netos legítimos do proprietário da fazenda herdaram parte das terras, mas nem todos permaneceram nelas. Uma parte dos ex-escravos mudou-se para outras localidades. Outra permaneceu nas terras da Fazenda Caçandoca, na condição de posseiros, com autorização para administrar seu próprio trabalho. Os filhos bastardos e os ex-escravos deram origem às principais famílias que hoje formam a comunidade da Caçandoca.   CLICA PARA VER ARTÍCULO COMPLET0

ESPAÑA : Barcelona 2 RESPECTEM EL CASTELL DE MONTJUÏC SOS-Monuments Catalunya Miramar y el corte del vial del mirador ALBERT OLLÉS Amb motiu de la persistència de Transports Metropolitans de Barcelona, de construir una nova estació del telefèric al cim del baluard de Sta. Amàlia del Castell de Montjuïc, hem de ser persistents en la denúncia d’aquesta agressió al patrimoni arquitectònic que sofreix el castell, ara que tenim la ocasió de reparar la malifeta. El gràfic adjunt per fer palès el disbarat i la possibilitat de solució d’un nou emplaçament. S’ha de partir de la base del reconeixement de la importància de la construcció d’aquest mitjà de comunicació col•lectiu del telèferic com a irrenunciable, doncs representa l’arribada de 80.000 persones al any al castell de Montjuïc, únic mitjà d'accés fàcil. Però, el que no es admissible ni des de els punts de vista cultural, tècnic, ni polític, és d’utilitzar les dificultats d’un major encariment de l’obra per fer la nova estació fora del entorn del Castell, com un argument que condicioni la viabilitat de la nova estació terminal. La nova estació és perfectament construïble en una clariana del bosc situada en la mateixa línia del telefèric a 100 m. de l’entrada del castell. El Castell de Montjuïc com Bé Cultural d’Interès Nacional deu protegir-se de tota agressió que alteri la seva imatge exterior e interior. Un monument de la importància i la unitat de formes i materials que reuneix la fortalesa barcelonina, no és solament un testimoni excepcional de la arquitectura militar del segle XVIII, sinó que gràcies a l' estat de conservació en que ha sobreviscut i mantenir la supervivència dels escenaris originaris, això es gràcies a la seva autenticitat, ens permet reviure l’espai i l’arquitectura del segle XVIII, amb tota la riquesa d’emocions i informacions detallades i certes, verificables per que es poden tocar, a més de veure. Sobre la gran piràmide truncada del baluard que amb la seva majestuositat de proporcions estables i ressaltada per el fossar que l’envolta com un joc magnífic de plens i buits d’una escultura monumental, posar una estació moderna amb nous materials de vidre y alumini contrasta tan violentament que arruïna la personalitat del castell. Això ha estat una experiència que tots poguérem comprovar el dia de la taula rodona en la visita posterior que efectuarem. A ningú se li ocorreria fer-nos escoltar una simfonia de Bethoven al mateix temps que una peça de roc. La mateixa falta de respecte representarà aquesta convivència que pretén realitzar el TMB al damunt del Castell de Montjuïc. A nivell tècnic una solució a mitges que no resolgui totes les exigències tan d’accessibilitat i seguretat, com culturals de respecte per un monument es una mala solució i no per raó de gustos, sinó per exigència de la llei del Patrimoni Cultural Català. La dificultat de no tenir un accés directe com facilita ara el telefèric, vindria compensada de posar-se l’estació fora, pel passeig per dalt del pont que salva el fossar i pel pas pel túnel del temps per accedir al castell que ens permet saber on estàs i integrar-nos millor en el ambient i la personalitat del monument.   CLICA PARA VER ARTÍCULO COMPLET0